dissabte, 13 de març de 2010

DEMÀ TAMBÉ POT SER UN GRAN DIA


Quants Joans Manuels han estat batejats en homenatge teu, quantes Martes i Helenes... En certa manera ets una mica de tots, com el vent, has aconseguit ser com el vent tal com cantaves a finals dels anys seixanta... Aquests dies ens han donat un ensurt, la vida mai saps per on et pot sortir, però com dius, l’important és com s’afronten les coses, no com passen.

Fa temps que em tens emprenyat per la teva assistència a la tortura pública que fa uns anys va practicar José Tomás a Barcelona, però sincerament el teu art està per sobre de tot i no puc deslligar-me de les teves cançons, del que m’inspiren, del que transmeten, de les cròniques d’una societat que amb les teves històries de fons ha anat caminant en el temps... De fet sempre has estat present i amb tu he après molt, gràcies.

Des de petit els diumenges pel matí la teva veu m’explicava una mica que era això de l’amor i les seves refotudes conseqüències, com eren els carrers i els pobles durant el franquisme i de quina manera calia afrontar un nou dia, també com calia cuidar la natura. Ja de més gran vaig navegar en cada un dels versos de les teves cançons per tal de fer el meu treball de recerca i descobrir com canviava Catalunya i Espanya al ritme que canviava la teva vida i naixien noves cançons, noves poesies. Els anys 60 i 70, amb les lluites que en ells si lliuraven, els cabells llargs i les patilles...sincerament hagués volgut néixer llavors...

I és avui que afrontes un nou projecte de la mà del teu amic inseparable Miguel Hernández que cal lluitar més que mai contra les adversitats, perquè tu pots, perquè afrontes la vida de forma valenta, perquè toca seguir guanyant armat amb la guitarra i les paraules. Ànims nanu, hoy puede ser un gran día, y mañana también!