divendres, 10 de setembre de 2010

ESCOLTANT L'AIGUA ENTRE LES ROQUES

He escapat del pou fosc i de la llacuna vella.
He sobreviscut a la màxima eufòria i a la recaiguda més tramposa.
He volat vora el cel lligat a una estrella polisària amiga i no he après a callar enfront el dolor.

He nedat per mars d’arreu i a la costa de cada un d’ells he sentit por.
He seguit camins que em van dir que portaven a la mateixa porta del cel, però en ells vaig conèixer les drogues del infern.

He viscut com un vell en cos de jove, i he explicat secrets a la lluna a cau d’orella.
He mentit mil cops en benefici d’altres, i he cremat centenars de paraules al foc que fa neteja.
Han intentat acabar amb mi a cops d’espases roents però tot i tropeçar sempre he escapat.

I avui he arribat aquí, amb tu, amb les butxaques buides i les mans molt plenes. Amb ganes de descans després de tanta guerra, amb ganes de buscar bones pedres per construir una casa fixa amb bons pilars.
Aquí he decidit acabar el trajecte, perquè t’he trobat a tu.


26/8/2010

2 comentaris:

Anònim ha dit...

M'hauria quedat allà eternament, al teu costat.
T'estimo Joan



Laura.

Gemma Masferrer ha dit...

La literatura és molt subjectiva, perquè te personalitat pròpia segons qui la faci.
Tots els escrits tenen el seu encant propi... els teus, no em cansaré de dir-ho, tenen un encant especial.

No deixis mai d'escriure, fes-nos aquest favor a tots els que et seguim! ;)