dissabte, 20 de novembre del 2010

SOMIANT DE LA MÀ DE CRISTINA DEL VALLE

Fa algunes setmanes que aquest estrany camí de la vida m’ha portat fins Granollers, per treballar de dinamitzador juvenil i retrobar-me amb vells amics, i així, el passat dijous 18 de Novembre vaig tenir el gran plaer de treballar per apropar a 350 joves estudiants de secundària les experiències de Cristina del Valle.

La Cristina fou component del grup musical Amistades Peligrosas, i avui és Presidenta de la Plataforma de Mujeres Artistas. Aquesta entitat té com a tasca la defensa dels drets de les dones arreu del món, especialment en aquells països on menys protegides estan, així com també la recerca de la pau en diferents conflictes encallats del món, com el Sàhara o Palestina.

Sovint mirant per la finestra és fàcil veure el cel tapat de núvols grisos, o veient les notícies és senzill també perdre la fe en el demà, en tot cas en un demà millor; però escoltant a la Cristina tot sembla agafar una mica d’aire pur, sembla que encara som a temps de curar ferides i mirar sense vergonya cap el futur, cap endavant. Les seves paraules, mesurades i contundents a parts iguals parlaven de mots que s’han escrit i es segueixen escrivint amb sang i foc, amb esforç i petites grans victòries al darrera, com llibertat, igualtat i pau. Les imatges de viatges que va mostrar durant la xerrada, de països llunyans que de vegades semblen existir només en mapes i en notícies tràgiques, eren també una forma de descobrir-nos tot el món que hi ha més enllà dels nostres problemes diaris, aquells que ens molesten al caminar mandrosos pel matí. Però sobretot, l’experiència de poder escoltar la Cristina a pocs pams serveix per seguir creient, per no oblidar la feina que hi ha per fer, per ser conscients una vegada més del poder que tenim i de la obligació d’ajudar a ser lliures a aquells que no poden ser-ho per culpa de tercers. Aquells palestins tapats darrere un mur que vol callar les esperances, els milers de dones que viuen atemorides sota l’ombra de homes grisos, aquells sahrauís reprimits per fusells. Tots necessiten de les nostres mans i les nostres veus, perquè hi ha feina a fer, hi ha qui ens necessita, hi ha molta gent que necessita una mà per sortir del pou, perquè encara que de vegades no ho sembli, a la cantonada ens espera un demà que cal treballar perquè sigui millor.

2 comentaris:

Mario Álvarez ha dit...

Bello, como todo lo que escribes. Que suerte tenerte al lado.

Gemma Masferrer ha dit...

Quina gran oportunitat per tu, i quina sort pels altres! ;)