diumenge, 5 de desembre de 2010

RECAIENT


Fa dies que tinc alguns escrits a mitjes, sense acabar. Fa dies que la feina em deixa sense temps, i les pors truquen a la porta. Fa dies que penso que em cal posar ordre a diverses coses... però de moment, per no deixar més abandonat el blog, he decidit rescatar un escrit antic per fer més amena l'espera dels nous escrits que s'estan cuinant al taller.
---

De nou el fracàs passat s’ha desenterrat; els somriures sincers amenacen amb tornar a fugir; els carrers gelats de tristor em fan rebossar la buidor del meu cor i altre cop el meu llit solitari m’espera fred.
Les dates passen en el magnànim calendari, estèrils, sense ressò, inexpressives com un mut sense mans, volàtils i sense pausa.
Ressonen de lluny mots de felicitat, paraules d’amor, sensacions de plaer... ho porta el vent de zones molt desconegudes per mi, amic del desastre.

El got ple de whisky amb gel dota de vida la meva mà mentre recordo les paraules del meu psicòleg: “depressiu crònic”.
He buscat jardins de roses per acariciar el teu verge cos i he trobat només camps de maduixes traïdors; he estimat dones que no m’han volgut i amb el seu cos nu recollit entre els meus braços he somiat; he penetrat amb tinta blava de malenconia inexpressius papers blancs imaginant que recorria amb petons un coll inventat...

Escoltant música escrita per ments incompreses com la meva vaig buidant un got darrere un altre i espero impacient la sortida del sol d’un demà que per fi calmi el meu cor, ompli els meus buits i em faci conèixer algú capaç de curar aquest dolor.


21 de Juny de 2009

1 comentari:

Mario Álvarez ha dit...

Sencillamente me mata este texto precioso y de rabiosa verdad!

Eres grande, poeta amigo!