divendres, 10 de desembre de 2010

VERSOS D'ESPERANÇA

De vegades, entre les ombres que semblen condemnar-nos el dia a dia, entre lamentacions per oportunitats perdudes i somnis mai realitzats, apareix una llum, una engruna d'esperança que et fa reprendre la lluita i seguir caminant.
I avui una persona estimada suma un any més, quan fa pocs mesos pensava que el seu camí ja havia arribat a un cul de sac, al final ineludible al que algú ens va condemnar sense excepció.
Un grup de joves catalans dedicaran el seu temps i el seu esforç, les seves paraules i la seva suor a defensar els drets dels seus amics, els sahrauís, que dia a dia veuen les seves llibertats trepitjades i buscaran conscienciar a tots aquells caminants que vulguin obrir les orelles als crits del món, aquell que no sempre es veu però que sempre es sent.
Una dona d'un país llunyà pot arribar a ser alliberada gràcies a la pressió que gent que ni coneix, gent de molt més enllà d'on veu morir el sol cada vespre ha fet sense treva ni descans... S'evitaria així una injustícia sagnant i es faria un pas més cap al país dels somnis, cap al país del “tots igual”, la dolça utopia que ens treu el son en tantes matinades.
Petites victòries al color gris, dures i senzilles, que avui més que mai em recorden els versos i les paraules d'Ismael Serrano, cantautor somiador i guerriller que aquest diumenge, gràcies a un gran amic, podré veure i escoltar de nou, amb la millor companyia. La darrera vegada que el vaig escoltar en directe va ser a principis de maig, amb els ulls recent arribats dels camps de refugiats de Tindouf i poc abans d'arribar inesperadament al final d'un camí. La vida m'ha capgirat algunes coses des de llavors, els mesos han passat de vegades com anys, i tempestes i marees s'han succeït al món.
Serà un cop d'alè, una mirada descansada a un paisatge verge, i després tocarà seguir el camí, sense abandonar, pronunciant versos d'esperança que ens seguiran regalant petites alegries quotidianes.

3 comentaris:

Lal ha dit...

M'encanta com escrius, Joan. Li dónes vida al text i emoció a cada paraula. I lo millor és que ho vius, m'agrada que t'agradi, segueixo sense descartar l'opció de fer-me un blog. Segueix així, Joanet!^^

Laura ha dit...

M'agrada, m'agrada molt!!
Has parlat de tres coses diferents en un mateix text i tot i així t'ha quedat preciós Joan, ho has lligat tot perfectament.

L'acció va sortir molt bé!Ara cal seguir lluitant, com sempre, per donar veu allà on no poden sino callar per poder viure un dia més.

Canviarem el món Joan, n'estic segura!!

Una fortissima abraçada i gràcies per aquesta actualització, m'has animat la tarda, de debò :)

Anònim ha dit...

Me has arrancado el alma y la has aplastado en la pantalla de mi ordenador. Mis dedos dudan sobre el teclado... solo darte las gracias por tu presencia diaria en un lugar gris que solo tu risa y la complicidad de nuestros sueños siempre acaban pintando de colores repletos de luz. No sé si la esperanza murió y solo quedan muros que romper, que saltar. Puede que los limites me aprieten, y a su vez nos aprieten a los dos. Me conformo con escuchar tus palabras en el bus. Tus versos siguen dando aliento.
Te quiero, respeto y pienso acompañarte en el camino de la vida siempre.

Mario