*2010*

Per segon any porto a terme aquest exercici de resumir amb paraules destacades i disperses aquest any 2010 que agonitza. Afegeixo les músiques que més m'han acompanyat. És una bona manera de passar pàgina, deixant constància del que s'ha viscut i deixar tot a punt per iniciar un nou full en blanc que té per títol *2011*

València, Mestalla, Zigic, aules, EPS!, AJEC, Carnaval solidari, Laura, Madrid, renaixença, CJB, CC Les Bassas, Pineda de Mar, dipòsit, tardes, aranyes, Facebook, Sant Jordi, Mil Sols Esplèndids, Mario, Corazón Rebelde, Cèlia&Eloi&Pau, Manresa, Sàhara, 27 de Febrero, mur, lluita, mirades, Congrés, Teatre Alegria, decepció, Ché, reconeixements, final, Baraja, casal d'estiu, bonrollisme, Galàxia Andròmeda, Arc-Iris, Mundial, Iniesta, èxtasis, Nini, Villa&Silva, Calella de Palafrugell, amor, nits, Dublín, Hotel Vela, Gràcia, Guillem, Els amics de les arts, examens de setembre, coordinació menjador, oportunitats, CEMB, bullying LGBT, Camp Nou, projectes, cartes, crohn, farsa, autonomia, Obama, zoo, Jordi, despedides, samarreta del València, llàgrimes, errors, Granollers, GRA, retrobaments, injustícia, noves rutines, Ismael, amics, Castell de Montjuïc, blog, idees, Estatut, manifestacions, eleccions, Iniciativa, ¿canvi?, famílies, James, Harry Potter, inspiració, autobus

Banda Sonora: Amunt València (Leo Segarra); Sucede que a veces (Ismael Serrano); Todo (Pereza); Que va a ser de mí (Ismael Serrano); El Rompeolas (Quique González); L'home que treballa fent de gos (Els amics de les arts); If time is all I have (James Blunt); Balance (Ismael Serrano); Some far gone (James Blunt)

Foto: Dia al Zoo de Barcelona, Octubre de 2010

PERFECTE IMPERFECTE

No sé si existeix la llum, però sé segur que sense tu no trobaré mai l’interruptor. He conjugat paraules sense parar, una darrera una altra, però no he estat capaç d’escriure res amb sentit. Porto una cadena d’errors lligada amb força al turmell i no és senzill avançar, les ombres dels racons em sorprenen com fantasmes i el temor em va dominant poc a poc. I així, he hipotecat els meus somriures a les pors.

Pel camí les llums del nadal em pregunten, en cada maleïda travessia, on he amagat la il·lusió, i les estones lliures per passejar amb qui t’estimes per la ciutat, banyat en el càlid foc d’aquest hivern gelat. Em recorden la felicitat mentre m’observo a mi mateix esgotat en el vidre de les botigues que ja han tancat les portes, que han decidit parar fins l’endemà la venda material d’esperança i somriures.

I penso que potser, després i al final de tot, només em queda ser un bon poeta, d’aquells que la gent llegeix i admira, sense preguntar-se si serà aquell home gris i solitari que trenca a l’autobús o al metro els seients de quatre, reservats a les famílies. Potser és ja aquesta, la meva condemna eterna als errors i a les barreres. La condemna d’escriure veritats que els ulls mentiders i cansats de la gent detectaran en llibres o a la pantalla plana de l’ordinador, fent sentir a les seves pells un intens calfred. La condemna d’estirar-me al llit i desitjar companyia en aquestes fredes dates, encara que la companyia fos la mentida més immensa de la terra, l’abraçada més efímera de la dona més infidel de la ciutat.


16 de desembre de 2010

DETALL DE NADAL: "PASTILLAS CONTRA EL DOLOR AJENO"

Molta gent aquests dies està buscant un regalet, un detall per alguna persona pròxima, un amic, un company de feina o algun amic invisible. Doncs potser amb Metges Sense Fronteres podeu donar en el clau. LA ONG, possiblement de les més útils pel seu caràcter concret i pragmàtic, ha llençat una gran iniciativa, ja que hi pots participar sense donatiu i sense ser soci, oberta a tothom.

La iniciativa es diu "Pastillas contra el dolor ajeno" i consisteix en comprar una capseta de caramels amb aspecte de pastilleta, i el que pagues va destinat directament a la cura de malalties al tercer món; a això deu el seu nom. Es ven a les farmàcies i val tan sols 1 euro.

Així que us invito a regalar durant aquestes festes aquest petit detall a les vostres persones més pròximes, i ajudar entre tots a matar les malalties que castiguen aquells que menys tenen.

Pd: Increïble el video sobre la iniciativa que protagonitza el grandíssim Berlanga, desaparegut fa poques dates i que posa la pell de gallina. Un geni fins les seves últimes hores.

http://www.msf.es/pastillascontraeldolorajeno/

VERSOS D'ESPERANÇA

De vegades, entre les ombres que semblen condemnar-nos el dia a dia, entre lamentacions per oportunitats perdudes i somnis mai realitzats, apareix una llum, una engruna d'esperança que et fa reprendre la lluita i seguir caminant.
I avui una persona estimada suma un any més, quan fa pocs mesos pensava que el seu camí ja havia arribat a un cul de sac, al final ineludible al que algú ens va condemnar sense excepció.
Un grup de joves catalans dedicaran el seu temps i el seu esforç, les seves paraules i la seva suor a defensar els drets dels seus amics, els sahrauís, que dia a dia veuen les seves llibertats trepitjades i buscaran conscienciar a tots aquells caminants que vulguin obrir les orelles als crits del món, aquell que no sempre es veu però que sempre es sent.
Una dona d'un país llunyà pot arribar a ser alliberada gràcies a la pressió que gent que ni coneix, gent de molt més enllà d'on veu morir el sol cada vespre ha fet sense treva ni descans... S'evitaria així una injustícia sagnant i es faria un pas més cap al país dels somnis, cap al país del “tots igual”, la dolça utopia que ens treu el son en tantes matinades.
Petites victòries al color gris, dures i senzilles, que avui més que mai em recorden els versos i les paraules d'Ismael Serrano, cantautor somiador i guerriller que aquest diumenge, gràcies a un gran amic, podré veure i escoltar de nou, amb la millor companyia. La darrera vegada que el vaig escoltar en directe va ser a principis de maig, amb els ulls recent arribats dels camps de refugiats de Tindouf i poc abans d'arribar inesperadament al final d'un camí. La vida m'ha capgirat algunes coses des de llavors, els mesos han passat de vegades com anys, i tempestes i marees s'han succeït al món.
Serà un cop d'alè, una mirada descansada a un paisatge verge, i després tocarà seguir el camí, sense abandonar, pronunciant versos d'esperança que ens seguiran regalant petites alegries quotidianes.

RECAIENT

Fa dies que tinc alguns escrits a mitjes, sense acabar. Fa dies que la feina em deixa sense temps, i les pors truquen a la porta. Fa dies que penso que em cal posar ordre a diverses coses... però de moment, per no deixar més abandonat el blog, he decidit rescatar un escrit antic per fer més amena l'espera dels nous escrits que s'estan cuinant al taller.
---

De nou el fracàs passat s’ha desenterrat; els somriures sincers amenacen amb tornar a fugir; els carrers gelats de tristor em fan rebossar la buidor del meu cor i altre cop el meu llit solitari m’espera fred.
Les dates passen en el magnànim calendari, estèrils, sense ressò, inexpressives com un mut sense mans, volàtils i sense pausa.
Ressonen de lluny mots de felicitat, paraules d’amor, sensacions de plaer... ho porta el vent de zones molt desconegudes per mi, amic del desastre.

El got ple de whisky amb gel dota de vida la meva mà mentre recordo les paraules del meu psicòleg: “depressiu crònic”.
He buscat jardins de roses per acariciar el teu verge cos i he trobat només camps de maduixes traïdors; he estimat dones que no m’han volgut i amb el seu cos nu recollit entre els meus braços he somiat; he penetrat amb tinta blava de malenconia inexpressius papers blancs imaginant que recorria amb petons un coll inventat...

Escoltant música escrita per ments incompreses com la meva vaig buidant un got darrere un altre i espero impacient la sortida del sol d’un demà que per fi calmi el meu cor, ompli els meus buits i em faci conèixer algú capaç de curar aquest dolor.


21 de Juny de 2009