dilluns, 29 de març de 2010

ENYOR

Aquests dies m'he presentat a un parell de concursos literaris i he estat treballant amb escrits nous i d'altres que ja tenia per tal de provar sort... Ja us informaré de si sona la flauta, mentre actualitzo avui amb un poema que vaig presentar a un concurs i no va ser premiat, ara ja ho puc fer, ja no ha de ser inèdit, a veure que us sembla ;P

La distància no m’ha esborrat els records

Recordo el teu tacte,

Encara sabria descriure la teva olor...


He intentat reconstruir el teu so,

Escoltant caragoles i

gotes de pluja caure estèrils,

Però m’he trobat inútil buscant l’impossible.


He arrencat cartolines blaves,

Decorant-les amb papers de cristall,

Enganxant-les per les parets de casa,

Però m’he trobat com un comediant dibuixant una farsa.


He seduït el vent,

Li he demanat un favor,

que et portés fins a mi,

Però ha tornat sense tu entre els braços.


Així doncs he sortit pels carrers,

He jagut en places d’interior

Sense trobar per enlloc el sabor d’ahir,

Desesperat per la teva absència que em menja el cor.


Vaig marxar del teu costat,

Buscava llibertat i coses noves,

Volia veure món i noves terres.


Estic a un poble del interior,

Sense la teva blava llum,

I avui viure lluny teu, mar, em mata d’enyor.


Juliol 2009



dissabte, 27 de març de 2010

EL SALT DEL GRILL


Les persones com jo sovint contem els dies grisos, potser per tenir grans somnis encadenats als peus o per les pors que ens atormenten, però potser per això valorem tant els dies en que surt el sol. I el dia en que et vaig conèixer va ser un d’aquests, un d’aquests en que el sol et cega la mirada després de tants dies foscos i tapats.


Potser perquè els dos creiem en la poesia, perquè creiem més en la gent que en els aparells com a motors del canvi social o perquè els dos valorem la natura com quelcom pròxim, familiar, important. No sé molt bé perquè, segur que eren un cúmul de coses , el fet és que vam connectar.

Però avui de la teva boca han nascut paraules de comiat, eren un “fins la pròxima”, però definitives d’un projecte.


Toca fer un pas endavant, agafar aire pur, seguir creient en el futur, alimentar de nou somnis cansats. És el que toca, no ho nego, no ho recrimino, és el que et mereixes, és el que t’has guanyat i m’alegra moltíssim. Però no puc negar que la notícia, mentre l’assimilava, m’ha causat necessitat d’abandó, de rendició, la mateixa de quan un soldat perd un company a mitja batalla. M’he sentit sol lluitant contra el món, potser tal i com estava abans de la teva arribada, sent un David indefens contra Goliard.


I ara tocarà secar els ulls, valorar tot el que m’has regalat, que no és poc, inclou la definició d’amistat i a les acaballes una nova i dolça esperança. Espero i crec que el teu salt et farà somriure i saps que allà estaré sempre. No et puc dir res més que gràcies, un sincer gràcies amic.


26 de març de 2010

divendres, 19 de març de 2010

FELICITATS VICTOR!

Felicitats Víctor, tot té la seva recompensa, el treball també. Sovint treballem durament i sembla que la recompensa no arriba, moltes vegades sembla que tanta feina acaba en res. Però la vida posa cada cosa al seu lloc i l’esforç i el treball sempre tenen premi tard o d’hora; ara t’ha arribat a tu la recompensa a tant treball en silenci, a tantes hores de despatx, a tanta feina ben feta.

Em vas donar l’oportunitat d’entrar en el món associatiu i a l’AJEC i només per això ja et tinc una gran estima, en certa manera des de llavors ha canviat la meva vida, i ara les circumstàncies han fet que agafi el teu relleu al CJB, sent aquesta també una nova oportunitat. Gràcies!

El que ara t’espera serà una aventura, un repte complex, una gran oportunitat per liderar i demostrar el que és fer feina ben feta, els que et coneixem estem segurs que t’anirà bé i per qualsevol cosa saps on estem ;)

Felicitats i molta sort company!

dissabte, 13 de març de 2010

DEMÀ TAMBÉ POT SER UN GRAN DIA


Quants Joans Manuels han estat batejats en homenatge teu, quantes Martes i Helenes... En certa manera ets una mica de tots, com el vent, has aconseguit ser com el vent tal com cantaves a finals dels anys seixanta... Aquests dies ens han donat un ensurt, la vida mai saps per on et pot sortir, però com dius, l’important és com s’afronten les coses, no com passen.

Fa temps que em tens emprenyat per la teva assistència a la tortura pública que fa uns anys va practicar José Tomás a Barcelona, però sincerament el teu art està per sobre de tot i no puc deslligar-me de les teves cançons, del que m’inspiren, del que transmeten, de les cròniques d’una societat que amb les teves històries de fons ha anat caminant en el temps... De fet sempre has estat present i amb tu he après molt, gràcies.

Des de petit els diumenges pel matí la teva veu m’explicava una mica que era això de l’amor i les seves refotudes conseqüències, com eren els carrers i els pobles durant el franquisme i de quina manera calia afrontar un nou dia, també com calia cuidar la natura. Ja de més gran vaig navegar en cada un dels versos de les teves cançons per tal de fer el meu treball de recerca i descobrir com canviava Catalunya i Espanya al ritme que canviava la teva vida i naixien noves cançons, noves poesies. Els anys 60 i 70, amb les lluites que en ells si lliuraven, els cabells llargs i les patilles...sincerament hagués volgut néixer llavors...

I és avui que afrontes un nou projecte de la mà del teu amic inseparable Miguel Hernández que cal lluitar més que mai contra les adversitats, perquè tu pots, perquè afrontes la vida de forma valenta, perquè toca seguir guanyant armat amb la guitarra i les paraules. Ànims nanu, hoy puede ser un gran día, y mañana también!


dimecres, 3 de març de 2010

SUCEDE QUE A VECES

De vegades la pluja, la boira i els núvols negres semblen que no deixaran pas a la llum, de vegades els somnis queden atrotinats, vençuts, i tot sembla perdut, però també de vegades un raig de llum, l'arribada de la primavera a l'horitzó, o l'espera per a una trobada d'estudiants et fa sentir viu i amb ganes de saltar i somriure...
L'altre dia una persona em va demanar la lletra d'aquesta cançó d'Ismael Serrano que parla una mica d'això que comentava :) És la que quan un mal rotllo em voltava pel curru em posava abans d'entrar!! Aquí va doncs!!




Sucede que a veces la vida mata y el amor
te echa silicona en los cerrojos de tu casa,
y te abre un expediente de regulación,
o te expulsa del Edén, hacia tierras extrañas.
Sucede que a veces sales de un bar y la luz
quema la piel de este vampiro que te ama,
te llena la frente de fino polvo marrón-sur,
bostezas y te queman agujetas en las alas.

Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.

Y siempre es viernes, siesta de verano,
verbena en la aldea, guirnaldas en mayo,
tormentas que apagan el televisor.
Teléfonos que arden, me nombra tu voz,
hoy ceno contigo, hoy Revolución,
reyes que pierden sus coronas,
verte entre la multitud,
abrazos que incendian la aurora
en las playas del sur.

Sucede que a veces la vida mata y te encuentras
solo y en este corazón no reciclable
se hunden petroleros desahuciados y sospechas
que provocan miopía en lanzadores de puñales.
Sucede que a veces la vida mata y el invierno
saca su revólver, te encañona en las costillas,
te aterran los álbumes de fotos y el espejo,
huele a pino el coche y el mar a gasolina.

Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.

Y siempre es viernes, siesta de verano,
verbena en la aldea, guirnaldas en mayo,
tormentas que apagan el televisor.
Teléfonos que arden, me nombra tu voz,
hoy ceno contigo, hoy Revolución,
reyes que pierden sus coronas,
verte entre la multitud,
abrazos que incendian la aurora
en las playas del sur.

Sucede que a veces la vida mata...
Y siempre es viernes, siesta de verano...
Hoy ceno contigo, hoy revolución...

Ismael Serrano, Naves ardiendo más allá de Orión(2005)