dissabte, 16 d’abril del 2011

"ACUÉRDATE DE VIVIR"

Ismael Serrano va titular el seu darrer àlbum “Acuérdate de vivir”, inspirat en la llegenda escrita que hi havia en molts rellotges antics, “Memento vivere”. És un consell, una reflexió molt necessària en els temps que estem patint darrerament.

De vegades la vida ens colpeja fort, sense previ avís, sense tenir-ho apuntat en la nostra agenda, aquella que acaba sent paraula sagrada, citant tot el que em de fer, que indica en el dia i moment que cal enllestir-ho. Quasi bé mai ens dediquem sortides del guió establert, assumim amb normalitat i horrible submissió el rol que ens condemna a sobreviure de casa a la feina i de la feina a casa, sense preguntar-nos si això és realment el que s’anomena viure.
I de vegades, entre aquest anar i venir diari, rutinari i repetit, sona alguna alarma, s’encén un llum vermell que ens recorda que no som immortals, que la vida té una caducitat marcada, i que la nostra vida pot acabar abans que ho faci la hipoteca que, oblidant-nos de pensar, anem pagant cada mes.
I potser aquest avís ens ha de servir per despertar; per reclamar més i acceptar menys, per recordar que abans de tornar-nos simples peces d’una màquina, sers obligats a treballar cegament per sobreviure, teníem somnis i esperances de construir un món millor. Potser aquest avís en ha de servir per buscar que ha de ser viure, que és imprescindible per fer-ho i que són simples cadenes que ens hem autoimposat, cadenes que ens han tornat menys lliures i ens han omplert la casa d’objectes que no ens apropen més a la felicitat.
Tinc la dolça esperança que abans que sigui massa tard descobrirem que és viure i repensarem la nostra manera de fer. Trobarem la manera de treballar sense oblidar que el mar és blau i brilla en dies de sol, que a la vora tenim gent a la que estimar; recordarem aquell somni que vam oblidar el dia que vam decidir simplement sobreviure i el començarem a dibuixar a la realitat.
Entre rumors de retallades i oblidats, observant homes i dones cecs caminant com ramats, he agafat aquella motxilla amb les quatre coses imprescindibles i he decidit començar a caminar, intentant retrobar-me amb el que crec que hauria de ser viure.

7 comentaris:

Javier B.V ha dit...

Hola , m'ha agradat molt la teva entrada, a més fa dies que penso molt en això, suposo que és perque últimament estic una mica angoixat. Però ahir a la nit em vaig despertar i vaig recordar un home que va morir fa uns tres anys, un dia el tenia jo a una obra de construcció on jo treballava com a tecnic de PRL i al dia següent em van comunicar que aquest home va morir en una altra obra a França perquè va caure d'una teulada .I jo pensava qui l'hauria dit a aquest home el dia abans quan vaig estar parlant amb ell q al dia següent ja no hi seria en aquest món. Això et fa pensar moltes coses. Estic fent les coses bé? Bueno vaya rotllo t'he ficat.
Salutacions.

Anònim ha dit...

És super intens amor, m'agrada molt! És massa perfectament real, sempre saps exprimir l'essència de les coses, detall per detall.

T,estimo

Laura.

Gemma Masferrer ha dit...

Aquests dies, que he viscut (malauradament...) la mort de ben a prop, he sentit més que mai aquesta necessitat de "recordar-me de viure"... No és fàcil, sovint ens passa per alt entre l'espessa rutina del dia a dia. No obstant, no podem acontentar-nos en "anar fent"... hem de VIURE :)

Aquesta entrada, per cert, em recorda força un fragment que sempre tinc en ment... El comparteixo ara amb tu:

"Vaig anar als boscos perquè volia viure a consciència. Volia viure a fons i extreure tot el moll de la vida, per no descobrir en el moment de la meva mort, que no havia viscut, que no havia tastat la vida" (Walden, Henry David Thoreau)

Una abraçada Joan! ;)

JOAN ha dit...

La veritat és que moltes vegades davant de la mort (o de la seva ombra amenaçadora) és quan recordem que cal viure, que potser no ho hem fet prou intensament.
Aquest post volia recordar a la gent q el llegeix q ens em de recordar de viure, q de vida només en vivim una.
Però també incidir en el fet q cal exigir més del que últimament demanem, q potser cal canviar les coses per fer de la vida algo + q una simple supervivència...
Cal q no ens oblidem de somiar, em de trobar més temps per estimar, per pensar, per respirar, per passejar sense còrrer... Potser seria la manera de que el món fos una mica +feliç!

Gemma Masferrer ha dit...

Totalment d'acord Joan. Hem de somiar, de ser el motor de canvi per un món millor, de lluitar perquè tot plegat sigui possible i, sobretot, no hem de deixar mai de respirar, de VIURE, per fer que tot això sigui possible i passi de somni a ser realitat! :)

Rafael Garcia ha dit...

Hola Joan, muchisimas gracias por tu visita a mi blog y por tu opinion. Seras siempre bienvenido a este blog. Por cierto! No entiendo una palabra de Catalan, pero por lo que he podido leer de tu blog, es bastante bueno e interesante. Un saludo y hasta pronto.

Lal ha dit...

MAQUÍSSIM, com tot el que fas.