dilluns, 12 de setembre del 2011

TOT QUEDA MOLT LLUNY




Els carrers estan mullats, de nit, de pluja, de promeses perdudes. Les persianes baixades amaguen mirades.
Sembla impossible fer-me entendre, serà que les meves mans han perdut la màgia que tenien, tremolen com les d'un malalt.
Ahir vaig guanyar, potser avui tocava perdre. Ja no soc l'artista, només una ombra supervivent.
El centre del món queda ara molt lluny, i l'aire fa olor de pólvora, no queden orenetes que em puguin rescatar.
Resaré a veure si algun Déu despistat em pot escoltar, potser en queda algun que no sigui sord. I si no, sempre ens quedarà dormir i intentar somiar.
Les cançons que em vas regalar regalimen, cera calenta a cada cantonada de la ciutat.
Papers, escrits mullats inunden el terra; encara tenen el gust d'aquella nit, però avui tindrem matèria per cremar a la llar de foc.
Les paraules volen, lliures pel cel, i tot plegat comença a quedar ja tan lluny...







4 de Juliol de 2011

4 comentaris:

Gemma Masferrer ha dit...

Només et diré dues coses:

La primera, que qui no coneix la derrota, no podrà mai assaborir el regust dolç de la felicitat que aporta una victòria. Les ombres que sobreviuen, Joan, són sovint les que lluiten per prendre forma i fer-se presents. Estic convençuda que la teva serà d'aquelles que no passen desapercebudes ni deixen indiferent ningú...

I la segona i l'última, que els records que ara s'allunyen amb nostàlgia i, potser (només potser...) amb cert dolor, són records que ara t'ajudaran a fer més visible i clar l'esperit superador i que més tard, al cap d'uns anys, recordaràs amb un tímid però intens somriure...

Tots tenim mals dies, setmanes, èpoques,... però aquestes, amb la gent que estimes (i tu comptes amb el suport de força gent que t'aprecia amb força al teu voltant), es poden superar i afrontar, per després relluir...

Força Joan, i una abraçada! ;)

luna ha dit...

Un escrit autobiogràfic?? Nose, crec q simplement és un escrit carregat de sentiments que tots podem sentir en algun moment.

Ja saps... Sempre "podre tornar enrera quan estigui massa lluny"

JOAN ha dit...

Iep!!

Pluja d'opinions al Taller... m'agrada!

La veritat és q una mica de les dues coses. En els darrers temps no puc queixar-me massa de la meva vida, sobrevisc, com tothom, però tinc més d'un motiu per somriure!!
Aquest escrit el vaig fer amb vocació literària, un dia de juliol que algo així semblant a la malenconia es va posar dins la meva ploma... i va sortir això!

Per sort, aquest setembre està sent tmb prolífic... aviat penjaré noves creacions (altres no podré fer-ho xq seran x concurs i no poden ser publicades abans :S).

Pd. S'accepten noves opinions, o sensacions q us genera aquest escuet text estiuenc!!

Abraçades a tots els curiosos q passegeu pel taller fent el curiós!!

Laura ha dit...

Gràcies pel comentari Joanet :)
De vegades és tan complicat, però tan i tan complicat tenir fe...
Resaré jo també a algún Deu despistat, aviam si tinc sort i em torna l'esperança que m'han robat els últims mesos.
Vaig pensar en tu quan rumiava si publicar-lo o no ehh!En serio!jaja Ja saps que gràcies a les xerrades africanes vaig decidir donar un gir al blog i apostar per ell, publicar escrits polítics o personals, perqè al cap i a la fi, un blog no és res més que expressar en paraules allò que som: Tu un poeta compromés i jo una hiperactiva fanàtica de la política :)

Una abraçada infinita!