NIT

Aquí us deixo un escrit recent sortit del forn. La inspiració de fer-lo em va venir de cop i volta durant la nit, una nit que afrontava amb molt bona companyia. Espero les vostres opinions ;)
---

Nit de drogues dures, com el destí
Nit de seda sota llum de lluna
Nit de paraules eternes que el temps farà efímeres
Nit de xiuxiueixos a cau d'orella.
Sento com calla cada racó del planeta, deixant silenci i espai per a cada una de les nostres promeses pronunciades. Escolto cada estel que plora d'enveja mentre despullo el teu cos que pam a pam conquisto. L’èbria matinada agonitza mentre els nostres cossos van trobant la unió perfecte, sense pressa, amb la calma que la situació demana, com tu, amb petits sospirs a cau d'orella.

He nedat molts mars perduts fins arribar a la teva costa, molts naufragis soferts fins arribar en aquesta pau que em dones sense res a canvi. Tinc el cos ple de cicatrius de batalles passades, i no puc explicar la renaixença que sento amb cada petó que suau passes per sobre les antigues ferides. I un somriure traïdor s'escapa pel meu rostre; pensava que era una sensació oblidada, un reflex perdut entre dies durs i fracassos definitius. No sabria bé com explicar que havia perdut l'esperança de trobar salvació en aquest ferotge mar. No sabria com explicar-te que en les profunditats de l'amor ja no esperava trobar res dolç.
I ara sembla haver arribat una primavera inspiradora, de sobte, sense avís. Com arriba un assolellat matí després de devastadores tempestes. Les paraules s'alien avui amb mi, com havien fet en magnífiques vetllades ahir; no han trucat ni avisat, però aquí estem de nou, intentant construir veritats, desmentint les farses de la vida. Conjugant-les intentaré donar-te les gràcies, amagar la vergonya i ser sincer. Ser de nou sincer amb els sentiments i deixar fora els temors.

Conec també l'arribada dels vendavals i sé que no avisen. Només intentaré fer les coses bé, per no tenir demà rancors. Només intentaré esmentar amb aquests llavis cansats d'ahirs un vertader t'estimo, etern avui, invencible demà.
A fora la nit ja comença a deixar veure la silueta de les flors, aquelles que he dibuixat sobre els teus pits, sobre el teu estómac que és un magnífic amagatall de bombes i metralla. Per una nit Gaza ha estat sembrada de flors i el Sàhara ha tornat a ser lliure. El món ha respirat en pau. La claror serigrafia somnis en la pell del teu cos i em sento un instant més afortunat, guanyant segons a la mort, una mort que avui no m'ha atrapat.

23-24 de maig de 2010

MAI T'OBLIDAREM

Avui és un d’aquells dies en que em poso a escriure amb el cor bategant d’emocions, on l’impuls no ve del cap sinó dels sentiments.
Toca despedir “el Guaje” Villa, el millor jugador del València CF en les darreres cinc temporades i possiblement el davanter centre més complet del món en l’actualitat. Avui no vull entrar en valoracions economicistes ni esportives del traspàs, encara que és evident que la situació sembla que ho exigia i també sembla clar que la seva substitució no serà mai del mateix nivell. Vull parlar des del sentiment valencianista, mostrar el gran forat i buit que ens deixa la seva marxa i fer-ho des d’una òptica personal.

Portàvem ja tres estius amb la mateixa maleïda cançó, i després de la situació insuportable del any passat aquest any si que Villa s’acomiada de Mestalla. Ho teníem assumit, però sempre esperes un miracle. La vida pocs cops és justa i ara toca veure com per necessitats econòmiques marxa el nostre millor jugador al club que tot ho guanya i a més, també té potència econòmica mentre nosaltres ens hem de resignar sembla ha recollir les molles que queden sobre la taula.
Durant aquestes temporades Villa ha demostrat que les estrelles també poden estar fetes d’humilitat. Ha deixat la seva petjada imborrable a l’entitat del Túria com a jugador inigualable, com a emblema a la selecció espanyola, portant el valencianisme sempre més enllà i sobretot fent-ho com a persona planera, pròxima, fidel. Mai un mal gest, mai cap malifeta per forçar la seva venda a un club amb més aspiracions. Sempre amb el cap al club que li pagava, al que li havia donat l’oportunitat de triomfar, al club que estimava de tot cor. No sempre es conjuga una qualitat tant alta com a futbolista amb una gran qualitat com a persona, el Guaje mereix tot el respecte.

Ara toca posar-se en peus i aplaudir David Villa. Gràcies per tot el que has fet com a jugador pel València CF, que durant cinc anys ha estat tot el possible. Gràcies per no tirar mai de la corda i mai dir que volies marxar a un club millor, tot i les ofertes constants, tot i les pressions dels grans. Gràcies per haver estat sempre a servei del club i per haver fet del València un club millor, un club potent, un club temible. Et desitgem el millor Guaje, tu ens ho has donat tot, deixa que ara t’acomiadem amb un sincer i emotiu gràcies, MAI T’OBLIDAREM I SEMPRE SERÀS BENVINGUT.

GRÀCIES, A TU CÈLIA

Em va fer la promesa que faria un escrit per a que jo el pengés al meu propi blog. No sabia pas com seria el text ni de qui parlaria, només podia intuir que seria emotiu, els aconteixements sembla que ho requerien. Avui l’he llegit, m’he emocionat i ara procedeixo a complir la part que em toca de penjar el text a aquest petit, íntim i públic raconet del que disposo a internet.

Però abans voldria fer-li també a ella un petit homenatge. Perquè en aquest any i poc que ens coneixem has donat sentit a moltes coses, has estat aquell bastó en el que aguantar-se en molts moments i has estat aquella llum dins la cova. En tu he vist sempre una esperança d’un món millor, més humà, menys traïdor, més net. No sabria com explicar-me amb paraules, serà que no soc tant bon poeta com molts dieu; davant sentiments tan forts em costa que la ploma reflecteixi allò que corre pel cor, les venes i el cap. Avui, demà, sempre, saps que allà estaré per donar-te una abraçada, un consell, per engegar un projecte o revolucionar un grup de joves estudiants, allà estaré, no ho dubtis. Tu em donés les gràcies però soc jo qui te les deu, de veritat. Gràcies, a tu Cèlia.

--
A vegades, el destí, et porta a llocs estranys, a conèixer gent nova, a viure coses inoblidables… A vegades el destí fa que dues persones es coneguin de la forma més estranya, a vegades sembla que els posi en un mateix lloc, en el moment precís perquè les seves vides es creuin. Molts cops, caminant pel carrer o esperant el metro, quan em poso a mirar la gent que m’envolta, sovint, penso: tota aquesta gent, de veritat no la tornaré a veure mai? Qui sap. Potser entre ells es troba el que serà el meu veí d’aquí a uns anys o la meva futura companya de feina. I és que, a vegades, el destí té aquest poder sobre les nostres vides. Estranya manera de canviar les coses i de fer que tot sembli més màgic.

Mai m’he parat a pensar, com ho faig ara, perquè aquell 6 de Febrer vaig insistir tant a la meva amiga perquè m’acompanyés i mai, com ara, m’he alegrat tant d’aconseguir-ho.
Teníem 15 anys, com diu la cançó de cert cantautor, i estàvem mortes de por i de vergonya (ara ja ho podem dir) perquè no sabíem que ens trobaríem rere les portes de Junta de Comerç num.26. Al entrar el Mario, a la seva taula al costat de la porta. Algú conegut, una mica més segures. Presentacions. Paula, Cèlia aquest és en Joan. I ja està! Cosa del destí (o no) pocs segons després ja estàvem al despatx d’instituts (sota l’atenta mirada del Che a la paret) on hem passat tantes tardes, llavors encara desconegut, amb un tal Joan, també desconegut en aquell moment. Com a bon polític, poeta i escriptor, que domina l’art de la paraula, en deu microsegons ens vas deixar tan captivades que quan sortíem, per primera vegada del local, no sabíem com havíem pogut viure sense l’AJEC fins aquell moment. Es per això que et vull donar les gràcies avui.

GRÀCIES.
Gràcies per venir al XXV, per confiar en mi, per engegar un projecte junts. Gràcies per explicar-me els teus dubtes, les teves inquietuds, les teves pors, els teu secrets, i sobretot, no preguntar-me mai els meus. Gràcies, per aguantar sempre, fins i tot en els moment més difícils, gràcies per totes aquelles petites coses que fas, inconscientment, i que són ja part de tu: el mmmm... doncs jo crec que no!, molts riures, molt pocs balls (però valoro l’esforç... ho deixarem amb un: progressa adequadament), molts llocs diferents, moltes paranoies, molt romàntic ets tu, molt misteriosa ¿jo? moltes grans estones plegats. Gràcies, pel Che de la paret i també pel del cinturó, pel Serrat del treball de recerca i per l’Ismael sonant de fons. Gràcies pel blog, per escriure i per fer-ho tant bé. Però sobretot: gràcies per “enamorar-te” de mi aquell 6 de Febrer. Gràcies per fer que sigui millor persona.

Que no pari aquest fred,
Que les flors creixeran, al seu temps, més fortes.

VÍCTIMES, TOCA SEGUIR PAGANT

Finalment ha succeït. Després de mesos de molta por ha arribat la garrotada; seran aquells qui menys culpa tenen de la situació actual de crisis els que hauran de pagar les seves conseqüències. El president Zapatero ha desenganxat el seu segell polític i ha agafat les tisores, sota la implacable pressió de la UE, els EUA i Xina, i ha començat a retallar totes aquelles ajudes als més necessitats. Arriba d’aquesta manera, i en un nou gir d’improvisació, el fi d’una etapa de somnis representats en mesures socials que buscaven aproximar Espanya a zones millors com Suècia. Per contra ara s’acaba el xec bebè, que tot i que insuficient era una mesura que pretenia ajudar a les famílies o la ajuda a la dependència, una de les millors mesures de ZP en el conjunt de la legislatura i mitja que porta al Govern.

La crisi, aquest gran animal omnipotent, va néixer del pecat de golafres econòmics, de l’especulació ferotge i de la pèrdua de valors. Els culpables foren els bancs, les entitats financeres que no paraven d’ofegar amb hipoteques eternes a les persones i a incitar-les a un consum desmesurat. Mai ningú va sortir a contenir la efuòria, ni a reprimir el consum, ni a frenar a la gent que vivia per sobre les seves possibilitats, ja els anava bé aquesta alegria. Aquests són els autèntics culpables de la situació actual, que enlloc de millorar amenaça amb desbocar-se i arribar a límits fins ara no previstos com la situació de Grècia, que ens porta imatges pròpies de principis del segle passat i que plantegen de nou la lluita de classes, o almenys la lluita d'aquells que no volen veure com la irresponsabilitat d'altres els deixa la taula sense pà.
La banca, a la majoria de països, ha estat rescatada pels estats, amb milions i milions d’euros sortits dels contribuents, i no han obert pas l’aixeta del crèdit, segueixen amb el puny tancat. Els ciutadans, aquells que aixequen el país i que veuen com uns altres l’ensorren i els tornen a demanar que l’aixequin altre cop, veuen ara com se’ls fa abrotxar de nou el cinturó, un cinturó que des de fa molt temps ja no té més forats. És del tot cert que els beneficis es privatitzen i les pèrdues es col·lectivitzen.

Amics i amigues, arriben dies difícils, de fet fa temps que hi estem sumits, però ara a més toca escoltar termes “graciosos” com “l’acomiadament lliure farà millorar el país”, “toca apretar-se el cinturó” o veure al senyor Díaz-Ferran, amb una empresa fumuda econòmicament i amb deutes amb hisenda, dient “cal que tots sumem i estem units perquè sinó no ens en sortirem”. Tot plegat és per plorar però a mi em dóna per riure.

SÀHARA, DIARI DE VIATGE (II)

Dissabte 1 de maig de 2010

Tot era molt fosc, però la llum que entrava per les ranures de la porta tapada per la cortina demostrava que ja era de dia. Però sobretot els crits dels nens, encara desconeguts, van ser el que ens va fer llevar.
Així ha començat aquest primer dia al campament de 27 de Febrero, un dia de molts descobriments. Jugant amb els nens, coneixent persones, l’inici de moltes coses.

Diumenge 2 de maig de 2010

Ahir fou un dia molt intens, de conèixer de més pròxim la realitat de la situació que ens ha portat fins aquí. El museu de la guerra per la tarda, després d’un migdia amb la família acollidora mirant “Star Academy 7”, una versió d’OT amb seu al Líban. La tornada cap a 27 de Febrero, dalt del camió destapat, amb la nit apoderada ja del cel, el vent a la cara i la velocitat del vehicle en un terra irregular, terra de sorra i pedres, feien sentir la sensació de llibertat com mai a flor de pell. Precisament aquí, entre camps de refugiats que amb pacifisme demanen la seva llibertat, llibertat de poder viure a casa seva.
Un altre moment del dia, pel matí, fou enriquidor. Jugar a futbol durant una curta estoneta amb un nano amb una pilota de bàsquet.
I per la nit, suposo que és el que passa al unir a una mateixa casa d’acollida a 5 persones del món “monitoril” i del lleure. Al tornar del museu vam estar dues hores fent jocs amb la Fatma i els nens de la casa.

Avui el dia ha començat molt aviat, tocava matinar per anar a l’Aaiún a veure uns escola, una guarderia, un hort i tenir una xerrada amb el Governador d’un dels barris. Però abans de pujar al camió un petit grup, gràcies a la Fatma, hem pogut veure la guarderia de 27 de Febrero, just en el moment en que aixecaven la bandera sahraui al pati i cantaven l’himne del país.

SÀHARA, DIARI DE VIATGE

Aquest dimecres vaig tornar després d’haver estat uns dies als camps de refugiats del Sàhara. Era un somni que tenia des de feia anys, i gràcies al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) vaig tenir la possibilitat de fer-lo realitat juntament amb uns seixanta joves.

El viatge buscava enfortir relacions entre joves catalans i joves sahrauis, però per sobre de tot ha servit per viure de ben a la vora una realitat que existeix, que està allà mentre nosaltres viatgem en metro atrafegats o mentre estimem en un banc del parc o quan simplement buidem el cap mentre mirem una famosa sèrie avançant capítols per internet. No podria emprar paraules que fossin prou expressives per explicar tot el viscut per aquelles àrides terres. Tot el calor rebut, totes les mancances que tenen, el somni que porten incrustat a la pell...

El retorn està sent complicat. A la motxilla portem el compromís de ser altaveus d’aquesta causa, missatgers buscant cors on posar la llavor de l’esperança i teixir d’aquesta forma el poder que la societat civil ha de treure a relluir arreu davant d’una injustícia com aquesta.

Per tal de recollir dia a dia les experiències viscudes vaig anar omplint les fulles de la meva llibreta amb tot allò que fèiem cada dia, i en aquest blog aniré penjant el dia a dia d’aquest diari quotidià. Espero que per un moment sigueu capaços de tancar els ulls i trobar-vos entre jaimes i gent hospitalària preparant té per afrontar el silenci de les dunes.

Divendres 30 d’Abril de 2010

Dalt d’un segon avió, després d’un sense fi de controls burocràtics en llengües desconegudes, de “cacheos”, de “Barcelona? Él Real Madrid!”... Un dia llarg, amb una hora més pel canvi horari.

Sobrevolant, camí d’una terra més vermella, més propera al nucli del naixement del primer home, amb la intenció de deixar lluny l’artifici. Despullar l’ànima i alimentar valors, alimentar el cos amb els veritables fruits de la vida.
Lluny, cada minut més lluny de moltes coses per buscar, per voler estar a la vora d’altres que només els llibres semblen donar vida. Per voler conèixer, tocar, escoltar, intercanviar vivències i assumir responsabilitats. Representar la llavor que en terres d’occident conté el somni d’un món més just i sabedor que les nostres armes són les paraules, potser dèbils davant dels necis, però armes de valor i transformació, claus del futur i del progrés.

La nit amaga les corbes de la terra i els seus sensuals colors però alguna cosa es destapa en l’ambient donant una primera benvinguda a un nou territori: Àfrica.