dissabte, 15 de maig de 2010

VÍCTIMES, TOCA SEGUIR PAGANT

Finalment ha succeït. Després de mesos de molta por ha arribat la garrotada; seran aquells qui menys culpa tenen de la situació actual de crisis els que hauran de pagar les seves conseqüències. El president Zapatero ha desenganxat el seu segell polític i ha agafat les tisores, sota la implacable pressió de la UE, els EUA i Xina, i ha començat a retallar totes aquelles ajudes als més necessitats. Arriba d’aquesta manera, i en un nou gir d’improvisació, el fi d’una etapa de somnis representats en mesures socials que buscaven aproximar Espanya a zones millors com Suècia. Per contra ara s’acaba el xec bebè, que tot i que insuficient era una mesura que pretenia ajudar a les famílies o la ajuda a la dependència, una de les millors mesures de ZP en el conjunt de la legislatura i mitja que porta al Govern.

La crisi, aquest gran animal omnipotent, va néixer del pecat de golafres econòmics, de l’especulació ferotge i de la pèrdua de valors. Els culpables foren els bancs, les entitats financeres que no paraven d’ofegar amb hipoteques eternes a les persones i a incitar-les a un consum desmesurat. Mai ningú va sortir a contenir la efuòria, ni a reprimir el consum, ni a frenar a la gent que vivia per sobre les seves possibilitats, ja els anava bé aquesta alegria. Aquests són els autèntics culpables de la situació actual, que enlloc de millorar amenaça amb desbocar-se i arribar a límits fins ara no previstos com la situació de Grècia, que ens porta imatges pròpies de principis del segle passat i que plantegen de nou la lluita de classes, o almenys la lluita d'aquells que no volen veure com la irresponsabilitat d'altres els deixa la taula sense pà.
La banca, a la majoria de països, ha estat rescatada pels estats, amb milions i milions d’euros sortits dels contribuents, i no han obert pas l’aixeta del crèdit, segueixen amb el puny tancat. Els ciutadans, aquells que aixequen el país i que veuen com uns altres l’ensorren i els tornen a demanar que l’aixequin altre cop, veuen ara com se’ls fa abrotxar de nou el cinturó, un cinturó que des de fa molt temps ja no té més forats. És del tot cert que els beneficis es privatitzen i les pèrdues es col·lectivitzen.

Amics i amigues, arriben dies difícils, de fet fa temps que hi estem sumits, però ara a més toca escoltar termes “graciosos” com “l’acomiadament lliure farà millorar el país”, “toca apretar-se el cinturó” o veure al senyor Díaz-Ferran, amb una empresa fumuda econòmicament i amb deutes amb hisenda, dient “cal que tots sumem i estem units perquè sinó no ens en sortirem”. Tot plegat és per plorar però a mi em dóna per riure.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

millor riure que plorar!
no per res en concret ehh... simplement diuen que qui no riu no és feliç i que qui riu té una vida més llarga,etc...
vaja: que tot són ventatges!!!

Cèlia

Laura ha dit...

M'has destrossat la meva propera actualització!que anava precissament d'aquest tema i havia de dir exactament tot el que tu dius. De nou torno a estar d'acord gairebé al cent per cent amb tu, però jo no puc riure...
Preparem-nos per rebre el senyor Rajoy ben aviat i per plorar quan ens trituri drets fonamentals.

Un petò.

J.A.Ramirez ha dit...

La foto es la apropiada borther. En zapatillos te tota la bona fe, pero la pressio es molta, y potser si que s esta equivocant, paciencia. Pero ja no sols es que aixo li vagi gran, es que a mes tenim una oposicio politica uuuun xic filla de pu¨+a. Toca rebre. Be, aguantarem com herois y alguns cauran, pero ja arribaran temps millors.

Abracillos.

Luna ha dit...

Aii Joan, quan et llegeixo em donen ganes de posarte la cançò de Imagine,ajaja, em ve això al cap...
Per favor no deixes que ningu es pose amb res del que fas, i menys si es pel teu bé i pel bé de la resta, i més si tu saps que es per fer bé...

M'encanta com ets, ja ho saps de sobra!

luna ha dit...

Mira, de moment encara no han obert els ulls i s'han adonat que riure és gratis per tan em d'aprofitar i riure molt, somiar, estimar, abraçar i disfrutar de tot allò que realment ens fa més forts.
Ens demanen unes mesures que fa temps que els treballadors ja estem fent, ens demanen que caminem cap a la miseria perque sembla que vivim "massa" bè... Seria molt dificil anar a buscar un nou model d'economia sostenible? Realment cal anar ajuntant el cinturó dels més pobres?
...Ni tan sols penso fer-ne un balanç d'aixó.
A mi el que més em costa és seguir construint la meva vida, creien en el meu futur, com a jove de quasi 30 anys que encara viu amb la familia i que no pot marxar de casa perque els seus pares no son prou solvents per pagar ells sols la hipoteca del pis. Si marxo de lloguer, haure de passar diners a casa perque puguin viure per tan el meu salari no serveis per mantindre a tanta gent! Tinc feina i treballo però no sóc ni mil eurista, però avui em diuen que sóc afortunada perque tinc feina...
Per aixó lluito cada dia perque les noticies que no paren d'arribar a diari de joc del "monopoli" que mantenen els rics que ara es disfressen de victimes no m'esborrin el somriure.

De moment, no vull apagar la llum!

Gemma Masferrer ha dit...

Com sempre, encertat! ;)