dilluns, 24 de maig de 2010

NIT



Aquí us deixo un escrit recent sortit del forn. La inspiració de fer-lo em va venir de cop i volta durant la nit, una nit que afrontava amb molt bona companyia. Espero les vostres opinions ;)
---



Nit de drogues dures, com el destí
Nit de seda sota llum de lluna
Nit de paraules eternes que el temps farà efímeres
Nit de xiuxiueixos a cau d'orella.
Sento com calla cada racó del planeta, deixant silenci i espai per a cada una de les nostres promeses pronunciades. Escolto cada estel que plora d'enveja mentre despullo el teu cos que pam a pam conquisto. L’èbria matinada agonitza mentre els nostres cossos van trobant la unió perfecte, sense pressa, amb la calma que la situació demana, com tu, amb petits sospirs a cau d'orella.


He nedat molts mars perduts fins arribar a la teva costa, molts naufragis soferts fins arribar en aquesta pau que em dones sense res a canvi. Tinc el cos ple de cicatrius de batalles passades, i no puc explicar la renaixença que sento amb cada petó que suau passes per sobre les antigues ferides. I un somriure traïdor s'escapa pel meu rostre; pensava que era una sensació oblidada, un reflex perdut entre dies durs i fracassos definitius. No sabria bé com explicar que havia perdut l'esperança de trobar salvació en aquest ferotge mar. No sabria com explicar-te que en les profunditats de l'amor ja no esperava trobar res dolç.
I ara sembla haver arribat una primavera inspiradora, de sobte, sense avís. Com arriba un assolellat matí després de devastadores tempestes. Les paraules s'alien avui amb mi, com havien fet en magnífiques vetllades ahir; no han trucat ni avisat, però aquí estem de nou, intentant construir veritats, desmentint les farses de la vida. Conjugant-les intentaré donar-te les gràcies, amagar la vergonya i ser sincer. Ser de nou sincer amb els sentiments i deixar fora els temors.

Conec també l'arribada dels vendavals i sé que no avisen. Només intentaré fer les coses bé, per no tenir demà rancors. Només intentaré esmentar amb aquests llavis cansats d'ahirs un vertader t'estimo, etern avui, invencible demà.
A fora la nit ja comença a deixar veure la silueta de les flors, aquelles que he dibuixat sobre els teus pits, sobre el teu estómac que és un magnífic amagatall de bombes i metralla. Per una nit Gaza ha estat sembrada de flors i el Sàhara ha tornat a ser lliure. El món ha respirat en pau. La claror serigrafia somnis en la pell del teu cos i em sento un instant més afortunat, guanyant segons a la mort, una mort que avui no m'ha atrapat.


23-24 de maig de 2010

4 comentaris:

Anònim ha dit...

tan sols queda començar a aplaudir, aixecar-se de la cadira i seguir aplaudint..

borja!

Pau Sánchez ha dit...

quina passada, Joan!

No és possible que jo pugui arribar a aquest nivell, i ho saps!

Una abraçada, i endevant!

Mario Álvarez ha dit...

Eres gigante.

Anònim ha dit...

Vas jugar com un nen gran, recorrent la meva esquena i els meus cabells esperant la calma del capvespre i que l'horitzó de llums s'omplís.
Recorrent el meu cos pas a pas, em miraves amb aquells ulls confortables, gèlids i càlids al mateix temps, que mica en mica anaven canviant de color. A vegades podia veure la lluïssor de la neu reflectida als blancs glacials, mentre que d’altres podia observar aquell blau marí el qual el meu cor té robat.
Hem va sorprendre i agradar molt com aquell moment màgic de carícies i somriures el transformaves en paraules tendres i dolces.
M'entres escrivies, tot va anar agafant un gust dolç de gelat de “cheesecake”xd, i en l'ambient hi van començar a sonar unes breus i fines notes de piano.
Tu et barallaves amb l'ordinador m'entres somreies tímidament a la càmera i les fotografies volaven d’amagat per aquell instant en blanc i negre.
Va ser un d'aquells moments feliços, que em vas explicar tu, que nomes passen de tant en tant, i després quan els rememores, un somriure dissimulat i ple de llum fa canviar-te la intensitat de viure. Un moment únic. Un moment nostre.
Desprès les teves paraules màgiques i la teva veu acollidora i perfecte em van embolcallar l'anima. La veritat és que encara no se el perquè, però cada vegada que em rellegeixo l'escrit, recordo alhora la teva veu pronunciant-me les selectes paraules escrites en pocs minuts.

Abans la meva vida estava buida de sentiments. Les meves relacions, si se'ls hi podia dir així, eren àrides i curtes, duraven tan poc q no em donava temps d'apreciar aquells petits moments, aquelles petites tardes entre setmana, senzilles i simples com la vida demana.
Ara tot ha canviat, tu m'has fet canviar. Has aconseguit que no temi la paraula estimar o la paraula amor. M'has fet sentir coses que creia impossibles, i que abans em semblaven una tonteria.
Ens em anat basant en una sèrie de petites coincidències, petites decisions que vam prendre en moments determinats, i que poc a poc van anar construint el que ara és només teu i meu, el que ara som nosaltres.
Joan, m'has fet apreciar les petites coses que et regala la vida. Aquelles coses senzilles i tendres, que realment són les importants..
T'estimo


Laura