divendres, 7 de maig de 2010

SÀHARA, DIARI DE VIATGE

Aquest dimecres vaig tornar després d’haver estat uns dies als camps de refugiats del Sàhara. Era un somni que tenia des de feia anys, i gràcies al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) vaig tenir la possibilitat de fer-lo realitat juntament amb uns seixanta joves.
El viatge buscava enfortir relacions entre joves catalans i joves sahrauis, però per sobre de tot ha servit per viure de ben a la vora una realitat que existeix, que està allà mentre nosaltres viatgem en metro atrafegats o mentre estimem en un banc del parc o quan simplement buidem el cap mentre mirem una famosa sèrie avançant capítols per internet. No podria emprar paraules que fossin prou expressives per explicar tot el viscut per aquelles àrides terres. Tot el calor rebut, totes les mancances que tenen, el somni que porten incrustat a la pell...
El retorn està sent complicat. A la motxilla portem el compromís de ser altaveus d’aquesta causa, missatgers buscant cors on posar la llavor de l’esperança i teixir d’aquesta forma el poder que la societat civil ha de treure a relluir arreu davant d’una injustícia com aquesta.
Per tal de recollir dia a dia les experiències viscudes vaig anar omplint les fulles de la meva llibreta amb tot allò que fèiem cada dia, i en aquest blog aniré penjant el dia a dia d’aquest diari quotidià. Espero que per un moment sigueu capaços de tancar els ulls i trobar-vos entre jaimes i gent hospitalària preparant té per afrontar el silenci de les dunes.

Divendres 30 d’Abril de 2010

Dalt d’un segon avió, després d’un sense fi de controls burocràtics en llengües desconegudes, de “cacheos”, de “Barcelona? Él Real Madrid!”... Un dia llarg, amb una hora més pel canvi horari.
Sobrevolant, camí d’una terra més vermella, més propera al nucli del naixement del primer home, amb la intenció de deixar lluny l’artifici. Despullar l’ànima i alimentar valors, alimentar el cos amb els veritables fruits de la vida.
Lluny, cada minut més lluny de moltes coses per buscar, per voler estar a la vora d’altres que només els llibres semblen donar vida. Per voler conèixer, tocar, escoltar, intercanviar vivències i assumir responsabilitats. Representar la llavor que en terres d’occident conté el somni d’un món més just i sabedor que les nostres armes són les paraules, potser dèbils davant dels necis, però armes de valor i transformació, claus del futur i del progrés.
La nit amaga les corbes de la terra i els seus sensuals colors però alguna cosa es destapa en l’ambient donant una primera benvinguda a un nou territori: Àfrica.

1 comentari:

Laura ha dit...

Increible...m'ha encantat Joan. No pas la introducció, que també està molt bé, sino la descripció del viatge.
M'has fet recordar com em sentia aleshores, amb tantes ganes,tants dubtes alhora...Tants nervis per la responsabilitat que duiem a l'esquena. Tu ho has expressat a la perfecció.

Ja tinc ganes de llegir la segona entrega. Fot-li canya eh!

Un petonet, proper nobel de literatura ;)