dimecres, 9 de març de 2011

EL LIDER UNAI EMERY

Unai Emery s'ha alliberat i és avui el lider d'un València que trepitja fort, batent rècords numèrics, i amb xifres molt semblants a les de la millor etapa valencianista de la història, l'any del doblet.

Mai ha tingut la tranquilitat adient per treballar bé; ha viscut canvis de directives inestables i l'etapa més delicada del club en la seva història a nivell econòmic; l'afició, en la seva majoria, no ha acabat d'acceptar-lo ni d'entendre'l en els tres anys que porta d'entrenador del club. Ell, tot i així, no ha deixat de treballar, incansablement, sense queixar-se de manca de fitxatges o de fitxatges inadecuats. A patit la marxa dels millors jugadors de la plantilla per culpa de la situació econòmica del club, com van ser Villa, Silva, Albiol o Marchena, i ha estat capaç de recomposar la plantilla amb jugadors pescats a baix cost o lliures, i l'equip, convertit aquesta temporada en una autèntica pinya, millora les xifres dels cursos passats quan encara les esmentades estrelles jugaven a mestalla.

I aquest és sense dubte el millor moment de l'entrenador dirigint el club del Túria, amb uns números incontestables, un grup que juga com un col·lectiu i una il·lusió que torna a respirar-se per València. Amb tot això a favor, el tècnic ha fet un canvi, i potser per primera vegada s'ha aixecat com el gran lider i s'ha alliberat. S'ha atrevit a deixar al marge a Miguel i al Chori Domínguez, dos jugadors que per motius diferents són pomes podrides en un vestuari on ha de regnar el compromís i la implicació, les ganes i el treball. I en les convocatòries importants com la del partit d'avui a Alemanya contra el Schalke 04 s'ha emportat tots els jugadors, fins i tot aquell que no pot jugar per motius burocràtics. Emery té molt clar (ara, i per fi!) que cal premiar i aplaudir les coses bones, però ho ha de fer amb aquells que volen estar, amb els que volen implicar-se i sumar, no amb la resta.

Unai Emery està alliberat, i és avui el lider d'un València que no per pressupost ni estrelles, sinó per ganes, entrega i il·lusió pot donar moltes alegries a la seva afició!

3 comentaris:

Mariona ha dit...

Diferent....


Tot bé?

Mariona ha dit...

tornar.. tornar.. sempre torno.
crecquealgundiaensmereixeriemcreuarmesquequatrecomentaris.

em fas curiositat :)

Joker ha dit...

ei Joan tot i no saber de futbol t'escric per aquí, que et volia contestar lo de públic i lectors (i agrair-te també que siguis tot i no conèixer-me lector assidu del blog i de pensar! aquests són els lectors). al que em referia és una frase no meva i que per tant puc malinterpretar perfectament, per tant t'explicaré la meva visió i perfecte. Al google et surtirà si poses "la poesia no tiene publico, tiene lectores" i veuràs. la frase em va agradar i vaig pensar que era aplicable al meu blog perquè no és entreteniment de masses com segons quin art: no hi ha un munt de gent que s'hi delecta ni mai serà un plaer de la majoria. La filosofia és només -com la poesia- la dèria d'alguns, la mania d'uns poquets per intentar pensar més del que cal.
gràcies joan!
em sembla que t'agregaré al facebook, hi ha coses de tu que m'interessen molt.