Unai Emery s'ha alliberat i és avui el lider d'un València que trepitja fort, batent rècords numèrics, i amb xifres molt semblants a les de la millor etapa valencianista de la història, l'any del doblet.
Mai ha tingut la tranquilitat adient per treballar bé; ha viscut canvis de directives inestables i l'etapa més delicada del club en la seva història a nivell econòmic; l'afició, en la seva majoria, no ha acabat d'acceptar-lo ni d'entendre'l en els tres anys que porta d'entrenador del club. Ell, tot i així, no ha deixat de treballar, incansablement, sense queixar-se de manca de fitxatges o de fitxatges inadecuats. A patit la marxa dels millors jugadors de la plantilla per culpa de la situació econòmica del club, com van ser Villa, Silva, Albiol o Marchena, i ha estat capaç de recomposar la plantilla amb jugadors pescats a baix cost o lliures, i l'equip, convertit aquesta temporada en una autèntica pinya, millora les xifres dels cursos passats quan encara les esmentades estrelles jugaven a mestalla.
I aquest és sense dubte el millor moment de l'entrenador dirigint el club del Túria, amb uns números incontestables, un grup que juga com un col·lectiu i una il·lusió que torna a respirar-se per València. Amb tot això a favor, el tècnic ha fet un canvi, i potser per primera vegada s'ha aixecat com el gran lider i s'ha alliberat. S'ha atrevit a deixar al marge a Miguel i al Chori Domínguez, dos jugadors que per motius diferents són pomes podrides en un vestuari on ha de regnar el compromís i la implicació, les ganes i el treball. I en les convocatòries importants com la del partit d'avui a Alemanya contra el Schalke 04 s'ha emportat tots els jugadors, fins i tot aquell que no pot jugar per motius burocràtics. Emery té molt clar (ara, i per fi!) que cal premiar i aplaudir les coses bones, però ho ha de fer amb aquells que volen estar, amb els que volen implicar-se i sumar, no amb la resta.
Unai Emery està alliberat, i és avui el lider d'un València que no per pressupost ni estrelles, sinó per ganes, entrega i il·lusió pot donar moltes alegries a la seva afició!
3 comentaris:
Diferent....
Tot bé?
tornar.. tornar.. sempre torno.
crecquealgundiaensmereixeriemcreuarmesquequatrecomentaris.
em fas curiositat :)
ei Joan tot i no saber de futbol t'escric per aquí, que et volia contestar lo de públic i lectors (i agrair-te també que siguis tot i no conèixer-me lector assidu del blog i de pensar! aquests són els lectors). al que em referia és una frase no meva i que per tant puc malinterpretar perfectament, per tant t'explicaré la meva visió i perfecte. Al google et surtirà si poses "la poesia no tiene publico, tiene lectores" i veuràs. la frase em va agradar i vaig pensar que era aplicable al meu blog perquè no és entreteniment de masses com segons quin art: no hi ha un munt de gent que s'hi delecta ni mai serà un plaer de la majoria. La filosofia és només -com la poesia- la dèria d'alguns, la mania d'uns poquets per intentar pensar més del que cal.
gràcies joan!
em sembla que t'agregaré al facebook, hi ha coses de tu que m'interessen molt.
Publica un comentari a l'entrada